Passeig d'una nit de dilluns
Sopar, unes copes i a ballar
Cauen quatre gotes a la vegada que el sol va desapareixent, no hi ha gaire gent pel carrer, sembla com si encara estiguin gaudint de les seves vacances de Setmana Santa. És dilluns Sant, un dia festiu per als cristians i casi tots els comerços estan tancats, però sempre queden llocs per trobar on prendre un cafè, un refresc, o alguna altra cosa de l’estil. Caminant a un ritme accelerat arribem al metro de Glories, zona del barri de Poblenou, un barri de Barcelona situat prop del mar en el districte de Sant Martí. A punt de baixar les escales que condueixen al transport públic subterrani, fixant la mirada a l’horitzó, es veu la Torre Agbar de fons, un edifici modernista amb més de 142 metres d'alçada (el tercer més alt de la ciutat), que va ser inaugurat al setembre de 2005 i dissenyat per Jean Novell Francès.
La Torre Agbar ha canviat el “skyline” de la ciutat amb la seva especial forma i contrasta amb la resta de construccions fent de la seva il·luminació una gran lámpada del cel nocturn de la ciutat. La gent puja i baixa les escales, i el soroll es queda atrapat en el subsòl urbà a la vegada que fa vibrar lleugerament les parets de l’espai.
 |
| Torre Agbar |
Sortida al Paral·lel, una de les grans avingudes que travessen la gran ciutat. Diferents ulls miren cap a nosaltres, ambient mixt de cultures. El màxim soroll surt d’un restaurant replet de gent, és hora de sopar. Hauria de ser, per l’estètica del local, un lloc de menjar bo, però la cara d’uns estrangers que en surten no reforça la idea. Des de fora al carrer es poden observar diversos plats ja elaborats on predomina el color blanc a casi tots ells, possiblement sigui maionesa. La maionesa és una salsa que mata el gust de l'aliment que l’acompanya. Uns quants metres més avall hi ha un bar on els cambrers, d’aparença paquistaní, atenen a la clientela amablement i els acompanyen a la taula fins que s’acomoden a la cadira. A la carta hi ha un assortiment de plats combinats i entrepans. A petició de dos “vegetals”, un dels quals sense ou, el cambrer no entén què se li demana, li senyalen i assenteix amb el cap. En poc temps apareix la comanda sobre la taula: dos entrepans de dos pams cada un, amb enciam, tomàquet, ceba i tonyina en el seu interior, entre altres ingredients. Dos estrangers d’aparença nòrdica, per la seva pàl·lida pell i la poca vestimenta que duen, com si fos el pic de l’estiu, ens miren indiferents mentre engoleixen una “paella” per a dos, o potser per a quatre. Acabat el sopar i després de pagar un preu raonable, ens acomiadem. Sortint del local la majoria de terrasses encara estan plenes, és aviat per començar la nit i ens dirigim al Kosmos, un bar de copes relativament barat de preu.
No hi ha casi ningú dins el Kosmos, tret del personal rere la barra i tres joves asseguts al voltant d’una taula prenent un combinat alcohòlic cada un. El Mojito, popular còctel originari de Cuba, que conté rom, sucre, llima, menta i aigua amb gas, està força carregat. Des d’un sofà s’observa tot el panorama com aquell que està al teatre o al cinema i observa l’escena. El temps vola, ja són les dotze. Mentrestant, va apareixent gent nova amb els seus combinats a la mà i es van seient a altres sofàs. La música ressona per tot el pub i una olor especial i no-identificable es desprèn d’algun lloc proper. A fora ja hi ha ambient, es senten veus de gent que circula a totes direccions, però que acabarà esdevenint una sola massa, un sol bloc de persones que avançaran direcció a un punt concret, l’Apolo, la sala de concerts del carrer Nou de Rambla de Barcelona.
 |
| Vista des del control d'audio de la Sala Apolo |
La pregunta de tothom és si hi haurà cua per accedir a la Sala Apolo, i es veu gent deambulant per l’entorn i observant el panorama, però no n’hi ha. A diferència d’altres dies que es pot accedir gratuïtament, els dilluns té un cost de 13 euros, cosa que fa desaparèixer la possibilitat de cues quilomètriques per tal de poder entrar-hi. Dins es troba molta varietat d’estils: des del guiri skater fins a universitaris plens d’energia i ganes de ballar alhora que també es pot veure algun personatge peculiar, que salti a la vista i fins i tot que sembli que es troba fora de lloc. De moment hi ha poc contrast de personalitats tot i que es va omplint cada vegada més i més. Un grup de nois i noies miren l’escenari amb cara de pocs amics, en canvi uns altres ballen al ritme de la música al mig de la pista. La gent va amunt i avall, coneixent-se els uns als altres, no els importa res, tothom és amic de tothom! No existeixen direccions concretes, es tracta d’un destí incert. Gent de la nit, gran improvizadora del moment. L’alcohol hi fa molt… L’alcohol afavoreix els vincles entre les persones ja que aquestes esdevenen menys tímides a l’hora d’actuar. Dos nois demanen fer-se una fotografia amb una noia, la noia els diu que no i marxa. La barra està plena de gent dempeus esperant el seu “cubata” i la cua del guarda-robes fa, potser, vint metres de llargada. Moure’s per l’espai comença a resultar dificultós, de fet ja no queda gaire espai, i ballar és quasi bé impossible excepte per uns quants que es troben dalt l’escenari i que tenen la pinta de ser importants o almenys ells s’ho creuen. Van vestits de manera molt semblant: els nois amb pantalons ajustats de colors llampants, samarreta clara de tirants i el cabell despentinat, o millor dit, pentinat de manera despreocupada. I les noies amb faldilla, samarreta de tirants i molt enjoiades, excepte una que du una trena que li arriba fins a mitja esquena i podríem dir que ja li fa d’adorn.
 |
| Sessió "Nasty Mondays" |
Nasty Mondays és la festa que obre la setmana i està relacionada amb els estils skate, surf i snowboard i la música que sona és Rock, Pop, indie, Garage, 80’s i Electro Rock. L’any 2004 va néixer la Nasty party, en un fred dilluns d’hivern al carrer Escudellers i ha anat creixent fins a trobar la seva casa i al teatre Apolo. Madmax i Sören, els disc-jockeys, són els encarregats d'embogir al públic amb la seva selecció musical, els seus torsos tatuats i les seves maneres d’estrelles del Rock des de dalt d’un escenari que els eleva per sobre de la resta de persones de la sala.
Això mai s’acaba, és la festa infinita, excepte per uns pocs que ja comencen a desfilar cap a les escales que en el seu descens condueixen al carrer. Ja són les sis de la matinada, i el transport públic ja fa una hora que s’ha activat. Uns baixen al metro, pugen a autobusos, taxis i uns altres caminen cap a direccions segurament incertes. A poc a poc la gent torna al seu cau a mesura que va apareguen una llum tènue que il·lumina tota l’escena. Uns instants de silenci i en breus torna un nou caminar de gent. Un home vestit amb pantaló de pinça, camisa i americana es dirigeix cap a una direcció concreta amb un maletí sota el braç, un altre descarrega caixes de qui sap què de dalt d’un camió, i una dona condueix, a una velocitat considerable del pas, un carretó amb una criatura al seu interior. Comença el dia a la ciutat.
