El meu poble

El meu poble

martes, 26 de abril de 2011

Entrevista a Alfons López Tena

Actiu, contundent. López Tena és un home de fortes conviccions. Notari de professió, els seus anys a Madrid l’han tornat a Barcelona com a polític.



“Vaig pensar que la independència era la solució quan estava al Consell del Poder Judicial”



Alfons López Tena (Sagunt 1957) ha sortit a fumar-se una cigarreta després de comparèixer davant dels mitjans. Ens topem en un dels passadissos del Parlament i anem al seu petit despatx, de parets blanques només tacades per un cartell polític “SI a la llei d’independència”. Arriba una mica suat. En mira amb l’expectativa de què disparem la primera pregunta, com quan l’advocat, seriós, espera la intervenció del fiscal. 


---------------------------------------------------------------------------------------------------


- Són còmodes els escons del Parlament?
- Si són molt còmodes.

- Vostè ha fet dret a la Universitat de València. Què el va motivar, la vocació?
- Es tracta una qüestió familiar, el meu pare era notari. La veritat és que jo això de la vocació, no ho he entès mai. No tenia cap preferència especial en aquell moment, havia fet ciències al batxillerat i no tenia clar què fer. Després li vaig agafar afició.

- De jurista a polític, què ha canviat?
- És molt diferent, una cosa és l’exercici professional com a notari, que suposa un despatx obert, pagar nòmines... Aixeques la persiana cada dia. En política passes a cobrar d’un pressupost públic, amb la responsabilitat que suposa respondre a les expectatives de la gent, de presentar-se a unes eleccions, de que et votin etc.

- El polític perd el contacte amb el món real?
- Sí, és el gran risc. Una virtut del bon polític és no perdre el contacte amb el món real.

- Què el va motivar a fer el salt a la política?
- Aconseguir la independència de Catalunya.
- Fins al 2002, estant a allà[Madrid] veus que tot és façana, tot és mentida. Els que et fan un discurs en un sentit després et diuen; “mira qué tontería acabo de decir”. Des d’aquí[Barcelona] no es veu tot. Aquí el 25è aniversari de la Constitució va passar desapercebut. Allà van celebrar actes, recepcions i commemoracions. Llavors vaig començar a pensar que ho havia d’escriure. Volia explicar el que estava passant i quin era el funcionament real de l’estat.

- Catalunya són els límits territorials autonòmics dins d’Espanya, o també inclou País Valencià, la franja de ponent, les Balears i Andorra?
- Des del punt de vista polític és el que marca la Comunitat Autònoma. Des del punt de vista nacional, depèn. Jo considero que la nació catalana són els Països Catalans i hi ha qui no. El que cal és una unitat política: En unes eleccions a Catalunya ningú diu “no reconec aquest govern perquè a la meva comarca ha sortit un resultat electoral diferent”. En canvi, als Països Catalans, si hi hagués un referèndum per la independència i sortís “sí” a Catalunya i “no” a la resta de territoris, Catalunya acceptaria aquesta negativa?

- El projecte de Solidaritat per la Independència és efímer?
- Es tractava de prendre la iniciativa amb la reivindicació independentista o deixar-ho córrer. A finals de juliol érem una sèrie de persones que fèiem coses junts a Òmnium Cultural, al Cercle d’Estudis Sobiranistes o en activitats cíviques etc i organitzàrem un partit a l’americana, amb comissions de campanya, per a presentar-nos a les eleccions. Després vam anar a buscar el senyor Laporta. Passades les eleccions, hem acabat de perfilar l’estructura del partit.

- Quina relació personal té i tenia vostè amb Joan Laporta?
- Cap. No n’havia tingut cap abans i tampoc la tinc ara.

- I la resta del partit, ningú no tenia cap mena de vincle?
- No. Tant sols una relació professional que s’ha acabat. Els problemes amb en Laporta van començar de seguida. Són moltes coses però fonamentalment està acostumat al que feia en el Barça. En una estructura que no és aquella i que no és de govern, Laporta no va trobar el seu paper ja des del primer dia.

- Va córrer el rumor de que havien creat el partit per telèfon mòbil.
- Quan la mesa va del parlament votar per unànimement que no a la iniciativa legislativa popular per a recollir assignatures sobre el referèndum de la independència, Uriel Bertran i jo vam dimitir dels nostres càrrecs. Això era un dimarts, divendres Uriel em va enviar un SMS, molt breu, que deia: “tinc idees, la podem fer molt grossa; dinar a tal hora i tal lloc”. Llavors vam quedar per dinar.

- Com es troba en la bombolla mediàtica del polític?
- T’acostumes. Però no és gens fàcil. Jo vaig tenir un “training” entremig quan era a Madrid els mitjans tenen dos o tres periodistes dedicats exclusivament a la comunicació dels òrgans judicials. Tens una atenció mediàtica enorme.

- Sempre ha engegat projectes, té algun moment per a relaxar-se?
- No, molt poca cosa. Bàsicament llegir a la matinada que és el moment que ningú t’interromp. Jo visc sol i això facilita molt les coses,  però tens molt poc temps. 


- En el seu llibre Catalunya sota Espanya denuncia aspectes de la justícia espanyola. Què funciona millor, la justícia o la política?
- La justícia no funciona. Li falla tot: la forma d’elecció dels jutges, la formació que reben, la politització, procediments obsolets, manca de recursos, jutges que enlloc d’aplicar la llei fan el que els hi peta...

- La justícia existeix?
- Com es diu en altres casos, tots els rellotges aturats marquen l’hora exacta dues vegades al dia. La justícia s’hauria de reinventar totalment. Per a la justícia no ha arribat la democràcia. Continua sent el mateix sistema i amb les mateixes mentalitats quedurant la dictadura. En els casos de gran rellevància política es pot preveure que passarà 
amb la majoria de decisions. 

- Aquestes carències es deuen al model de la transició espanyola?
- Sí, no es va produir cap mena de canvi. Enlloc de depurar els jutges feixistes, com va passar en altres països, han seguit els mateixos i s’han reproduït. A més, per aprovar les oposicions cal estar apadrinat. No és així al cent per cent [matisa]. 

- Sempre ha estat independentista?
- No. Vaig pensar que la independència era la única solució quan estava al Consell del Poder Judicial, a partir del 2002. Veure com era el funcionament de l’estat em va fer canviar d’opinió. El Consell del Poder Judicial és un òrgan de govern central  directament connectat amb la direcció real de l’Estat. Jo abans pensava que valors democràtics com la tolerància, el respecte, el diàleg o l’acceptació de la pluralitat seria la normalitat. Vaig veure que entre PSOE i PP hi ha una relació de poder.  Veure qui mana i imposar el domini sobre l’altre. Conseqüentment, només amb poder pot sortir-te’n. Catalunya no en té per tant, l’única solució és la independència.

- Quina rellevància personal té la reivindicació independentista?
- Ara la primera prioritat, m’he presentat a unes eleccions i m’han elegit. A partir d’aquest moment passa a ser la principal. No es pot pretendre representar a la gent amb un projecte determinat i fer-ho com una distracció. T’hi has d’implicar al cent per cent.

- Si demà vénen els marcians, seria un argument a favor de la independència?
- No, li preguntaria el perquè la independència de Mart [amb un to seriós, nosaltres entre riures]. A un ciutadà espanyol, el mateix.  Li preguntaria per què vol la independència del seu país. Per aquests motius, jo vull que Catalunya sigui independent.

- Vostè creia en el model “pujolista” fins fa poc.
- Fins al 2002, estant a allà[Madrid] veus que tot és façana, tot és mentida. Els que et fan un discurs en un sentit després et diuen; “mira qué tontería acabo de decir”. Des d’aquí[Barcelona] no es veu tot. Aquí el 25è aniversari de la Constitució va passar desapercebut. Allà van celebrar actes, recepcions i commemoracions. Llavors vaig començar a pensar que ho havia d’escriure. Volia explicar el que estava passant i quin era el funcionament real de l’estat.

- Catalunya són els límits territorials autonòmics dins d’Espanya, o també inclou País Valencià, la franja de ponent, les Balears i Andorra?
- Des del punt de vista polític és el que marca la Comunitat Autònoma. Des del punt de vista nacional, depèn. Jo considero que la nació catalana són els Països Catalans i hi ha qui no. El que cal és una unitat política: En unes eleccions a Catalunya ningú diu “no reconec aquest govern perquè a la meva comarca ha sortit un resultat electoral diferent”. En canvi, als Països Catalans, si hi hagués un referèndum per la independència i sortís “sí” a Catalunya i “no” a la resta de territoris, Catalunya acceptaria aquesta negativa?

- El projecte de Solidaritat per la Independència és efímer?
- Es tractava de prendre la iniciativa amb la reivindicació independentista o deixar-ho córrer. A finals de juliol érem una sèrie de persones que fèiem coses junts a Òmnium Cultural, al Cercle d’Estudis Sobiranistes o en activitats cíviques etc i organitzàrem un partit a l’americana, amb comissions de campanya, per a presentar-nos a les eleccions. 



Després vam anar a buscar el senyor Laporta. Passades les eleccions, hem acabat de perfilar l’estructura del partit.

- Quina relació personal té i tenia vostè amb Joan Laporta?
- Cap. No n’havia tingut cap abans i tampoc la tinc ara.

- I la resta del partit, ningú no tenia cap mena de vincle?
- No. Tant sols una relació professional que s’ha acabat. Els problemes amb en Laporta van començar de seguida. Són moltes coses però fonamentalment està acostumat al que feia en el Barça. En una estructura que no és aquella i que no és de govern, Laporta no va trobar el seu paper ja des del primer dia.

- Va córrer el rumor de que havien creat el partit per telèfon mòbil.
- Quan la mesa va del parlament votar per unànimement que no a la iniciativa legislativa popular per a recollir assignatures sobre el referèndum de la independència, Uriel Bertran i jo vam dimitir dels nostres càrrecs. Això era un dimarts, divendres Uriel em va enviar un SMS, molt breu, que deia: “tinc idees, la podem fer molt grossa; dinar a tal hora i tal lloc”. Llavors vam quedar per dinar.

- Com es troba en la bombolla mediàtica del polític?
- T’acostumes. Però no és gens fàcil. Jo vaig tenir un “training” entremig quan era a Madrid els mitjans tenen dos o tres periodistes dedicats exclusivament a la comunicació dels òrgans judicials. Tens una atenció mediàtica enorme.


Sempre ha engegat projectes, té algun moment per a relaxar-se?
- No, molt poca cosa. Bàsicament llegir a la matinada que és el moment que ningú t’interromp. Jo visc sol i això facilita molt les coses,  però tens molt poc temps. 




Aleix Graell, Oriol Soler, Joan Torras, Pol Benach i Míriam Gou

No hay comentarios:

Publicar un comentario