Els Manel aconsegueixen posar dempeus al públic del Festival Jardins de Cap Roig.

El concert també ha comptat amb la presència sorpresa del grup d'havaneres Port Bo

El grup Manel va presentar ahir a la nit al Festival Jardins de Cap Roig el seu darrer treball '10 milles per a veure una bona armadura' en una gira d'estiu que recorrerà gran part del territori català abans de fer la propera parada al festival Portalblau de l'Escala (Alt Empordà). El concert d'ahir va comptar també amb la presència damunt l'escenari del grup d'havaneres 'Port Bo', una sorpresa per a la majora dels assistents que els van rebre amb entusiasme. El toc humorístic el va donar el teloner 'Espaldamaceta', que va intentar combinar la comèdia, mitjançant lletres enginyoses, amb la música de la seva guitarra clàssica. 

Els Manel van protagonitzar ahir a la nit gran part del concert celebrat al Festival Jardins de Cap Roig però no van ser els únics artistes que van formar part de la vetllada. El concert va ser iniciat per Juan José González (conegut amb el nom artístic de 'Espaldamaceta'), que amb només la seva veu i una guitarra de niló va defensar el seu disc. El cantautor va interpretar algunes cançons i va donar un toc humorístic al contingut, explicant algunes anècdotes que van fer sonar més d’una rialla entre el públic espectador. 

A part de cantar i tocar la guitarra, González va desenvolupar una espècie de monòleg assegut enmig del escenari i fins i tot va aconseguir fer cantar al públic. Passats uns trenta minuts van aparèixer, vestits de manera informal, els components del grup Manel. Només arribar a l'escenari van donar la benvinguda al públic, primer amb una cançó i tot seguit, Guillem Gisbert, la veu principal del grup, va pronunciar unes paraules de presentació. Gisbert va comparar al grup amb grans figures com Julio Iglésias i Sting, cantants que en altres moments han estat protagonistes del mateix festival i que en l'actualitat són reconeguts com a músics mítics.

Manel i el grup d'havaneres Port Bo al Festival de Cap Roig

Cançons del seu primer disc com ara “Ai, Dolors”, “Al mar!”, “Dona estrangera”, i del nou disc, “Benvolgut” i “Boomerang”, van fer alçar al públic dels seients i aplaudir al ritme de la seva música.

Quan semblava que el concert finalitzava i els primers espectadors començaven a abandonar les seves localitats, han aparegut damunt de l’escenari el grup d’havaneres Port Bo, anomenats pels components de Manel com “els tres homes de camisa rosa” fent referència a la seva indumentària. La reacció entre els presents fou de sorpresa i ràpidament es van tornar a engrescar al presenciar la fusió de veus entre Manel i Port Bo. La vetllada va finalitzar amb una sorollosa ovació per part del públic, visiblement satisfet amb el concert.




Enllaç: www.aragirona.cat/noticia/80180/els-manel-aconsegueixen-posar-dempeus-al-public-del-festival-jardins-de-cap-roig

La Sala Apolo de Barcelona al so de la música tots els dies de la setmana

Passeig d'una nit de dilluns

Sopar, unes copes i a ballar

Cauen quatre gotes a la vegada que el sol va desapareixent, no hi ha gaire gent pel carrer, sembla com si encara estiguin gaudint de les seves vacances de Setmana Santa. És dilluns Sant, un dia festiu per als cristians i casi tots els comerços estan tancats, però sempre queden llocs per trobar on prendre un cafè, un refresc, o alguna altra cosa de l’estil. Caminant a un ritme accelerat arribem al metro de Glories, zona del barri de Poblenou, un barri de Barcelona situat prop del mar en el districte de Sant Martí. A punt de baixar les escales que condueixen al transport públic subterrani, fixant la mirada a l’horitzó, es veu la Torre Agbar de fons, un edifici modernista amb més de 142 metres d'alçada (el tercer més alt de la ciutat), que va ser inaugurat al setembre de 2005 i dissenyat per Jean Novell Francès. 

Torre Agbar 

La Torre Agbar ha canviat el “skyline” de la ciutat amb la seva especial forma i contrasta amb la resta de construccions  fent de la seva il·luminació una gran lámpada del cel nocturn de la ciutat. La gent puja i baixa les escales, i el soroll es queda atrapat en el subsòl urbà a la vegada que fa vibrar lleugerament les parets de l’espai.

Sortida al Paral·lel, una de les grans avingudes que travessen la gran ciutat. Diferents ulls miren cap a nosaltres, ambient mixt de cultures. El màxim soroll surt d’un restaurant replet de gent, és hora de sopar. Hauria de ser, per l’estètica del local, un lloc de menjar bo, però la cara d’uns estrangers que en surten no reforça la idea. Des de fora al carrer es poden observar diversos plats ja elaborats on predomina el color blanc a casi tots ells, possiblement sigui maionesa. La maionesa és una salsa que mata el gust de l'aliment que l’acompanya. Uns quants metres més avall hi ha un bar on els cambrers, d’aparença paquistaní, atenen a la clientela amablement i els acompanyen a la taula fins que s’acomoden a la cadira. A la carta hi ha un assortiment de plats combinats i entrepans. A petició de dos “vegetals”, un dels quals sense ou, el cambrer no entén  què se li demana, li senyalen i assenteix amb el cap.  En poc temps apareix la comanda sobre la taula: dos entrepans de dos pams cada un, amb enciam, tomàquet, ceba i tonyina en el seu interior, entre altres ingredients. Dos estrangers d’aparença nòrdica, per la seva pàl·lida pell i la poca vestimenta que duen, com si fos el pic de l’estiu, ens miren indiferents mentre engoleixen una “paella” per a dos, o potser per a quatre. Acabat el sopar i després de pagar un preu raonable, ens acomiadem. Sortint del local la majoria de terrasses encara estan plenes, és aviat per començar la nit i ens dirigim al Kosmos, un bar de copes relativament barat de preu.

No hi ha casi ningú dins el Kosmos, tret del personal rere la barra i tres joves asseguts al voltant d’una taula prenent un combinat alcohòlic cada un. El Mojito, popular còctel originari de Cuba, que conté rom, sucre, llima, menta i aigua amb gas, està força carregat. Des d’un sofà s’observa tot el panorama com aquell que està al teatre o al cinema i observa l’escena. El temps vola, ja són les dotze. Mentrestant, va apareixent gent nova amb els seus combinats a la mà i es van seient a altres sofàs. La música ressona per tot el pub i una olor especial i no-identificable es desprèn d’algun lloc proper. A fora ja hi ha ambient, es senten veus de gent que circula a totes direccions, però que acabarà esdevenint una sola massa, un sol bloc de persones que avançaran direcció a un punt concret, l’Apolo, la sala de concerts del carrer Nou de Rambla de Barcelona.

Vista des del control d'audio de la Sala Apolo 

La pregunta de tothom és si hi haurà cua per accedir a la Sala Apolo, i es veu gent deambulant per l’entorn i observant el panorama, però no n’hi ha. A diferència d’altres dies que es pot accedir gratuïtament, els dilluns té un cost de 13 euros, cosa que fa desaparèixer la possibilitat de cues quilomètriques per tal de poder entrar-hi.  Dins es troba molta varietat d’estils: des del guiri skater fins a universitaris plens d’energia i ganes de ballar alhora que també es pot veure algun personatge peculiar, que salti a la vista i fins i tot que sembli que es troba fora de lloc. De moment hi ha poc contrast de personalitats tot i que es va omplint cada vegada més i més. Un grup de nois i noies miren l’escenari amb cara de pocs amics, en canvi uns altres ballen al ritme de la música al mig de la pista. La gent va amunt i avall, coneixent-se els uns als altres, no els importa res, tothom és amic de tothom! No existeixen direccions concretes, es tracta d’un destí incert. Gent de la nit, gran improvizadora del moment. L’alcohol hi fa molt… L’alcohol afavoreix els vincles entre les persones ja que aquestes esdevenen menys tímides a l’hora d’actuar. Dos nois demanen fer-se una fotografia amb una noia, la noia els diu que no i marxa. La barra està plena de gent dempeus esperant el seu “cubata”  i la cua del guarda-robes fa, potser, vint metres de llargada. Moure’s per l’espai comença a resultar dificultós, de fet ja no queda gaire espai, i ballar és quasi bé impossible excepte per uns quants que es troben dalt l’escenari i que tenen la pinta de ser importants o almenys ells s’ho creuen. Van vestits de manera molt semblant: els nois amb pantalons ajustats de colors llampants, samarreta clara de tirants i el cabell despentinat, o millor dit, pentinat de manera despreocupada. I les noies amb faldilla, samarreta de tirants i molt enjoiades, excepte una que du una trena que li arriba fins a mitja esquena i podríem dir que ja li fa d’adorn.

Sessió "Nasty Mondays"

Nasty Mondays és la festa que obre la setmana i està relacionada amb els estils skate, surf i snowboard i la música que sona és Rock, Pop, indie, Garage, 80’s i Electro Rock. L’any 2004 va néixer la Nasty party, en un fred dilluns d’hivern al carrer Escudellers i ha anat creixent fins a trobar la seva casa i al teatre Apolo. Madmax i Sören, els disc-jockeys, són els encarregats d'embogir al públic amb la seva selecció musical, els seus torsos tatuats i les seves maneres d’estrelles del Rock des de dalt d’un escenari que els eleva per sobre de la resta de persones de la sala.

Això mai s’acaba, és la festa infinita, excepte per uns pocs que ja comencen a desfilar cap a les escales que  en el seu descens condueixen al carrer. Ja són les sis de la matinada, i el transport públic ja fa una hora que s’ha activat. Uns baixen al metro, pugen a autobusos, taxis i uns altres caminen cap a direccions segurament incertes. A poc a poc la gent torna al seu cau a mesura que va apareguen una llum tènue que il·lumina tota l’escena. Uns instants de silenci i en breus torna un nou caminar de gent. Un home vestit amb pantaló de pinça, camisa i americana es dirigeix cap a una direcció concreta amb un maletí sota el braç, un altre descarrega caixes de qui sap què de dalt d’un camió, i una dona condueix, a una velocitat considerable del pas, un carretó amb una criatura al seu interior. Comença el dia a la ciutat.

Entrevista a Alfons López Tena

Actiu, contundent. López Tena és un home de fortes conviccions. Notari de professió, els seus anys a Madrid l’han tornat a Barcelona com a polític.

“Vaig pensar que la independència era la solució quan estava al Consell del Poder Judicial”

Alfons López Tena (Sagunt 1957) ha sortit a fumar-se una cigarreta després de comparèixer davant dels mitjans. Ens topem en un dels passadissos del Parlament i anem al seu petit despatx, de parets blanques només tacades per un cartell polític “SI a la llei d’independència”. Arriba una mica suat. En mira amb l’expectativa de què disparem la primera pregunta, com quan l’advocat, seriós, espera la intervenció del fiscal. 

---------------------------------------------------------------------------------------------------

- Són còmodes els escons del Parlament?

- Si són molt còmodes.

- Vostè ha fet dret a la Universitat de València. Què el va motivar, la vocació?

- Es tracta una qüestió familiar, el meu pare era notari. La veritat és que jo això de la vocació, no ho he entès mai. No tenia cap preferència especial en aquell moment, havia fet ciències al batxillerat i no tenia clar què fer. Després li vaig agafar afició.

- De jurista a polític, què ha canviat?

- És molt diferent, una cosa és l’exercici professional com a notari, que suposa un despatx obert, pagar nòmines... Aixeques la persiana cada dia. En política passes a cobrar d’un pressupost públic, amb la responsabilitat que suposa respondre a les expectatives de la gent, de presentar-se a unes eleccions, de que et votin etc.

- El polític perd el contacte amb el món real?

- Sí, és el gran risc. Una virtut del bon polític és no perdre el contacte amb el món real.

- Què el va motivar a fer el salt a la política?

- Aconseguir la independència de Catalunya.

- Fins al 2002, estant a allà[Madrid] veus que tot és façana, tot és mentida. Els que et fan un discurs en un sentit després et diuen; “mira qué tontería acabo de decir”. Des d’aquí[Barcelona] no es veu tot. Aquí el 25è aniversari de la Constitució va passar desapercebut. Allà van celebrar actes, recepcions i commemoracions. Llavors vaig començar a pensar que ho havia d’escriure. Volia explicar el que estava passant i quin era el funcionament real de l’estat.

- Catalunya són els límits territorials autonòmics dins d’Espanya, o també inclou País Valencià, la franja de ponent, les Balears i Andorra?

- Des del punt de vista polític és el que marca la Comunitat Autònoma. Des del punt de vista nacional, depèn. Jo considero que la nació catalana són els Països Catalans i hi ha qui no. El que cal és una unitat política: En unes eleccions a Catalunya ningú diu “no reconec aquest govern perquè a la meva comarca ha sortit un resultat electoral diferent”. En canvi, als Països Catalans, si hi hagués un referèndum per la independència i sortís “sí” a Catalunya i “no” a la resta de territoris, Catalunya acceptaria aquesta negativa?

- El projecte de Solidaritat per la Independència és efímer?

- Es tractava de prendre la iniciativa amb la reivindicació independentista o deixar-ho córrer. A finals de juliol érem una sèrie de persones que fèiem coses junts a Òmnium Cultural, al Cercle d’Estudis Sobiranistes o en activitats cíviques etc i organitzàrem un partit a l’americana, amb comissions de campanya, per a presentar-nos a les eleccions. Després vam anar a buscar el senyor Laporta. Passades les eleccions, hem acabat de perfilar l’estructura del partit.

- Quina relació personal té i tenia vostè amb Joan Laporta?

- Cap. No n’havia tingut cap abans i tampoc la tinc ara.

- I la resta del partit, ningú no tenia cap mena de vincle?

- No. Tant sols una relació professional que s’ha acabat. Els problemes amb en Laporta van començar de seguida. Són moltes coses però fonamentalment està acostumat al que feia en el Barça. En una estructura que no és aquella i que no és de govern, Laporta no va trobar el seu paper ja des del primer dia.

- Va córrer el rumor de que havien creat el partit per telèfon mòbil.

- Quan la mesa va del parlament votar per unànimement que no a la iniciativa legislativa popular per a recollir assignatures sobre el referèndum de la independència, Uriel Bertran i jo vam dimitir dels nostres càrrecs. Això era un dimarts, divendres Uriel em va enviar un SMS, molt breu, que deia: “tinc idees, la podem fer molt grossa; dinar a tal hora i tal lloc”. Llavors vam quedar per dinar.

- Com es troba en la bombolla mediàtica del polític?

- T’acostumes. Però no és gens fàcil. Jo vaig tenir un “training” entremig quan era a Madrid els mitjans tenen dos o tres periodistes dedicats exclusivament a la comunicació dels òrgans judicials. Tens una atenció mediàtica enorme.

- Sempre ha engegat projectes, té algun moment per a relaxar-se?

- No, molt poca cosa. Bàsicament llegir a la matinada que és el moment que ningú t’interromp. Jo visc sol i això facilita molt les coses,  però tens molt poc temps. 

- En el seu llibre Catalunya sota Espanya denuncia aspectes de la justícia espanyola. Què funciona millor, la justícia o la política?

- La justícia no funciona. Li falla tot: la forma d’elecció dels jutges, la formació que reben, la politització, procediments obsolets, manca de recursos, jutges que enlloc d’aplicar la llei fan el que els hi peta...

- La justícia existeix?

- Com es diu en altres casos, tots els rellotges aturats marquen l’hora exacta dues vegades al dia. La justícia s’hauria de reinventar totalment. Per a la justícia no ha arribat la democràcia. Continua sent el mateix sistema i amb les mateixes mentalitats quedurant la dictadura. En els casos de gran rellevància política es pot preveure que passarà 

amb la majoria de decisions. 

- Aquestes carències es deuen al model de la transició espanyola?

- Sí, no es va produir cap mena de canvi. Enlloc de depurar els jutges feixistes, com va passar en altres països, han seguit els mateixos i s’han reproduït. A més, per aprovar les oposicions cal estar apadrinat. No és així al cent per cent [matisa]. 

- Sempre ha estat independentista?

- No. Vaig pensar que la independència era la única solució quan estava al Consell del Poder Judicial, a partir del 2002. Veure com era el funcionament de l’estat em va fer canviar d’opinió. El Consell del Poder Judicial és un òrgan de govern central  directament connectat amb la direcció real de l’Estat. Jo abans pensava que valors democràtics com la tolerància, el respecte, el diàleg o l’acceptació de la pluralitat seria la normalitat. Vaig veure que entre PSOE i PP hi ha una relació de poder.  Veure qui mana i imposar el domini sobre l’altre. Conseqüentment, només amb poder pot sortir-te’n. Catalunya no en té per tant, l’única solució és la independència.

- Quina rellevància personal té la reivindicació independentista?

- Ara la primera prioritat, m’he presentat a unes eleccions i m’han elegit. A partir d’aquest moment passa a ser la principal. No es pot pretendre representar a la gent amb un projecte determinat i fer-ho com una distracció. T’hi has d’implicar al cent per cent.

- Si demà vénen els marcians, seria un argument a favor de la independència?

- No, li preguntaria el perquè la independència de Mart [amb un to seriós, nosaltres entre riures]. A un ciutadà espanyol, el mateix.  Li preguntaria per què vol la independència del seu país. Per aquests motius, jo vull que Catalunya sigui independent.

- Vostè creia en el model “pujolista” fins fa poc.

- Fins al 2002, estant a allà[Madrid] veus que tot és façana, tot és mentida. Els que et fan un discurs en un sentit després et diuen; “mira qué tontería acabo de decir”. Des d’aquí[Barcelona] no es veu tot. Aquí el 25è aniversari de la Constitució va passar desapercebut. Allà van celebrar actes, recepcions i commemoracions. Llavors vaig començar a pensar que ho havia d’escriure. Volia explicar el que estava passant i quin era el funcionament real de l’estat.

- Catalunya són els límits territorials autonòmics dins d’Espanya, o també inclou País Valencià, la franja de ponent, les Balears i Andorra?

- Des del punt de vista polític és el que marca la Comunitat Autònoma. Des del punt de vista nacional, depèn. Jo considero que la nació catalana són els Països Catalans i hi ha qui no. El que cal és una unitat política: En unes eleccions a Catalunya ningú diu “no reconec aquest govern perquè a la meva comarca ha sortit un resultat electoral diferent”. En canvi, als Països Catalans, si hi hagués un referèndum per la independència i sortís “sí” a Catalunya i “no” a la resta de territoris, Catalunya acceptaria aquesta negativa?

- El projecte de Solidaritat per la Independència és efímer?

- Es tractava de prendre la iniciativa amb la reivindicació independentista o deixar-ho córrer. A finals de juliol érem una sèrie de persones que fèiem coses junts a Òmnium Cultural, al Cercle d’Estudis Sobiranistes o en activitats cíviques etc i organitzàrem un partit a l’americana, amb comissions de campanya, per a presentar-nos a les eleccions. 

Després vam anar a buscar el senyor Laporta. Passades les eleccions, hem acabat de perfilar l’estructura del partit.

- Quina relació personal té i tenia vostè amb Joan Laporta?

- Cap. No n’havia tingut cap abans i tampoc la tinc ara.

- I la resta del partit, ningú no tenia cap mena de vincle?

- No. Tant sols una relació professional que s’ha acabat. Els problemes amb en Laporta van començar de seguida. Són moltes coses però fonamentalment està acostumat al que feia en el Barça. En una estructura que no és aquella i que no és de govern, Laporta no va trobar el seu paper ja des del primer dia.

- Va córrer el rumor de que havien creat el partit per telèfon mòbil.

- Quan la mesa va del parlament votar per unànimement que no a la iniciativa legislativa popular per a recollir assignatures sobre el referèndum de la independència, Uriel Bertran i jo vam dimitir dels nostres càrrecs. Això era un dimarts, divendres Uriel em va enviar un SMS, molt breu, que deia: “tinc idees, la podem fer molt grossa; dinar a tal hora i tal lloc”. Llavors vam quedar per dinar.

- Com es troba en la bombolla mediàtica del polític?

- T’acostumes. Però no és gens fàcil. Jo vaig tenir un “training” entremig quan era a Madrid els mitjans tenen dos o tres periodistes dedicats exclusivament a la comunicació dels òrgans judicials. Tens una atenció mediàtica enorme.

- Sempre ha engegat projectes, té algun moment per a relaxar-se?
- No, molt poca cosa. Bàsicament llegir a la matinada que és el moment que ningú t’interromp. Jo visc sol i això facilita molt les coses,  però tens molt poc temps. 




Aleix Graell, Oriol Soler, Joan Torras, Pol Benach i Míriam Gou

Sergio Busquets a la UAB

UAB

Sergio Busquets: “Estoy aquí tomando algo pfff, no voy a estar trabajando”

El centrocampista del Barça se niega a responder unas preguntas a dos estudiantes de periodismo

El jugador se encontraba hoy, sobre las cuatro de la tarde, sentado con tres chicas en la terraza del bar Punt de trovada Frankfurt de la Vila Universitaria de la Autónoma. Busquets ha aceptado hacerse unas fotos pero no ha querido responder a nada. Ha alegado que se encontraba en su tiempo libre y se ha mostrado un poco molesto.

El joven futbolista de Badía del Vallés compartía la tarde con tres supuestas amigas en el bar de la Vila, infiltrado en el ambiente estudiantil,  mezclándose con la multitud y causando sensación de sorpresa entre los jóvenes. Nadie se atrevía a acercarse a él hasta que dos estudiantes de periodismo han tomado la iniciativa. 

El acercamiento ha sido tenso y poco fluido debido a la posición distante del jugador. Ante la iniciativa de las dos “jóvenes periodistas” de mantener un pequeño diálogo, el jugador se ha mostrado tímido y a posteriori, tajante: “Estoy aquí tomando algo pfff, no voy a estar trabajando. Una foto sí, pero preguntas no”.

Las dos jóvenes y Busquets en la terraza del bar Frankfurt

Miriam Gou Núñez

Clara Adell Martín

Moviment social revolucionari a Tunísia

Xavier Mas de Xaxàs: “la vida del periodista no sempre és un camí de flors i violes”

Xerrada a la UAB sobre la visió personal d’un enviat especial a Tunísia

Xavier Mas de Xaxàs

El periodista i llicenciat en Història Contemporània, Xavier Mas de Xaxàs, ahir va explicar  als estudiants de primer de Periodisme de la UAB la seva vivència a Tunísia durant la setmana passada en plena situació de conflicte. 

El cronista del diari La Vanguardia, i a la vegada professor d’aquests estudiants va mostrar una visió de la seva professió molt pròxima a la realitat. “La vida d’un periodista no és sempre un camí de flors i violes”; ha afirmat Mas de Xaxàs, el qual va ser enviat especial a Tunísia per tal d’informar sobre la revolució social que estava vivint el país i que encara perdura. La feina es trobava al carrer: anava caminant a tot arreu per tal de buscar la notícia, preguntava a la gent que anava trobant i a la tarda feia la crònica de la jornada. “És important fer contactes des del primer moment que arribes allà”, ha afirmat Xaxàs. El segon dia va aconseguir un contacte: un “chamanis” que el va rebre a casa seva. Havia estat un important activista que fins i tot havia fet vagues de fam, i que també havia estat a la presó. A partir d’aquest primer contacte en passes a tenir-ne d’altres, que amb sort i persistència pots aconseguir que t’ajudin a aconseguir la informació que busques. “La sort és un factor molt important”, ha explicat Xaxàs.

A partir del tercer dia va començar a prendre un ritme de treball molt més intens, estant al carrer de les 9 del matí a les 5 o 6 de la tarda, i després escriure, però “mai t’has de deixar portar pel desànim ni el cansament”, ha insistit Xaxàs. Al vespre mirava les notícies per saber si havia passat alguna novetat, i si era així, trucava a la secció de tancament del diari per afegir la informació. El dijous va ser un dia clau: funeral per un jove mort. En les següents manifestacions els policies van fer un ús indiscriminat dels cartutxos de gasos lacrimògens, i van ferir de mort un fotògraf que estava situat a primera línia.

"A Tunísia no hi havia oposició organitzada", explicà Mas de Xaxàs. Per això, van començar a fer grups a Facebook amb identitat falsa. Feien vídeos sobre abusos de poder i l’estat va tancar la web Youtube i altres però va deixar obertes les xarxes socials Facebook i Twitter. Aquesta censura va ser executada per por que les revoltes de Tunísia s’estenguessin per altres països del Magreb. El món àrab va actuar amb precaució per evitar que el descontentament social i les queixes per l'encariment dels productes bàsics s'inflamessin com ha passat a l'excolònia francesa. 

PERIODISME D'INVESTIGACIÓ O INVESTIGACIÓ EN PERIODISME? (20 de gener del 2011)

Conferència sobre Periodisme d’investigació a la UAB

Jaume Reixach: “Lluitar per intentar canviar el món, informar per transformar”

El director del diari El Triangle motiva als estudiants de periodisme

Dilluns passat va tenir lloc a l’aula magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació una xerrada sobre periodisme d’investigació. “El periodisme d’investigació és la precisió de qui ho ha fet, com ho ha fet, perquè ho ha fet. El periodisme normal conta coses i prou”, va explicar el professor i periodista, Pep Rodríguez. 

Segons Pep Rodríguez, els periodistes que investiguen, s’han de capacitar més que els periodistes normals. Per arribar a ser un bon periodista investigador s’ha de tenir capacitat analítica i de síntesi, valor per fer les coses i buscar fonts d’informació. “Quan comencem a fer un procés d’investigació no sabem mai allà on acabarem, i quant més sapiguem, més investigarem i més ràpid anirem. Perquè investigar és un procés dinàmic, canviant, i a vegades llarg”, va aclarir el mateix Pep. Posteriorment afirmà que el periodisme és una caixa d’eines, però el que importa és saber emprar aquestes eines per fer un tipus de periodisme documentat, amb el qual el ciutadà estigui cada vegada més interessat i informat. “Hem de parlar de periodisme d’investigació o d’investigació en periodisme?; investigar no és posar la “carxofa” a un senyor i transmetre; periodisme d’investigació no és tant un gènere, sinó una forma de viure i veure les coses; periodisme d’investigació no és buscar respostes sinó saber buscar preguntes!”, va insistir Rodríguez.

Segons Jaume Reixach, director del Triangle, el periodisme no és una feina sinó una vocació per ajudar a transformar el món i per assenyalar els responsables de les injustícies. “La llibertat és el motor de la raó de ser de la nostra feina”, afirmà el mateix Jaume. I insisteix als futurs periodistes que s’auto-organitzin i que no deixin mai que els censurin la paraula. “El periodisme és l’enemic de la censura!”, exclamà Reixach. La repressió sobre l’ofici periodístic i la falta de compromís de molts dels que el practiquen comporta una crisis mediàtica. Tal com explicava Jaume Reixach, la feina del periodista no té sentit si aquest no connecta amb la gent i actúa d’una manera conscient del que passa al seu voltant. “Mentre hi hagin periodistes que se la juguin, podrem guanyar la guerra; Lluitar per intentar canviar el món, informar per transformar! ”, remarcà Reixach. Però, segons Rodríguez, hom ha de ser crític, tenir capacitat d’anar molt més enllà, amb tot allò que li diguin. “S’ha de ser conscient de quina és la realitat però també de quines són les nostres capacitats per a arribar a les informacions”. Parlava sobre capacitats per investigar. “Hi ha periodistes que li diuen amor a allò que ha de ser sexe. Quan anem de “pijos” només som intermediaris d’informació”, va aclarir el mateix Pep, que va causar una forta reacció d’humor entre el públic de la sala. Les paraules d’ambdós periodistes s’anaven entrellaçant i formaren un diàleg indirecte entre ells fins donar per finalitzada la primera par del matí.

A la jornada s’hi va afegir Elisenda Villena, criminòloga, detectiu privada i directora de seguretat, la qual va explicar la seva feina com a detectiu i distingint-la de la feina que fan els periodistes d’investigació: “la diferència entre el detectiu privat i el periodista és que el segon publicarà, en canvi el primer actua en àmbit privat per un client el qual utilitzarà la informació en un jutjat; un periodista d’investigació pot investigar el que vulgui. Els detectius són d’àmbit més professional i privat”.

A partir dels rumors, els periodistes i investigadors aprofundeixen per tal d’esbrinar si aquests són certs o falsos, mai es fiaran del que algú digui si ells no en tenen un comprovant que demostri la seva validesa. A la vegada però, “es necessita valentia per investigar. S’ha de saber estar a per tot; s’ha de saber passar per desapercebut; S’ha de saber preguntar en català i respondre en castellà; s’ha de saber trobar la manera en què preguntar les coses”, va explicar Villena.

La detectiu és la responsable de l’agència d’investigació “Método 3”, on es treballa per arribar allà on ningú arriba. Aquesta tasca resulta molt dificultosa tant pel detectiu com pel periodista, i segons Pep Rodríguez, “és important tenir molts “primos” a tot arreu”, és a dir, tenir contactes que en determinats moments et facilitin la informació.

Aprofitant l’acte, Villena va entregar el Premi “Sabueso con método” per al millor treball de Periodisme d’Investigació del 2010. Tres ex-alumnes de la UAB, Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo van ser guardonades amb una placa cada una, pel seu projecte de final de carrera Amposta, el pacte no escrit..., una investigació sobre un cas de corrupció a Amposta, ciutat natal d’una de les integrants del grup.

Les tres guanyadores amb el guardó a les mans.

RESSENYA

Con faltas y a lo loco

¿Qué es la edición periodística?

La obra de Carmen Ferré Pavia, periodista y profesora de Comunicación en la Universidad Autónoma de Barcelona, da concepto a lo qué es editar un texto periodístico. 

Este libro nos cuenta sobre la edición periodística, que lleva a un estándar de calidad comunicativa. Esta tarea comporta una serie de pasos ante la información que debe ser transmitida a gran velocidad por los comunicadores, y son planificar esta información, jerarquizarla por orden de importancia, tener en cuenta sus aspectos éticos, y ser redactada correctamente en forma de noticia.

Actualmente, el joven periodista se ve ante las nuevas tecnologías, y el no tan joven también a diferencia que este último se tiene que adaptar a un cambio. Es muy importante el continuo aprendizaje del periodista debido a que este da a conocer al resto de personas unos hechos determinados y tiene que saber como hacerlo. Con faltas y a lo loco no se trata de un manual de estilo de un medio ni siquiera de un manual de estilo al uso, pero sí traza un perfil de editor e indica como este debe instruirse.

Ferré Pavia también establece los campos de acción de la edición periodística, con unos consejos básicos aplicables a cualquier medio o empresa. Se intenta definir el término “editor”, ¿quién es el editor?, digamos que en prensa sería el director literario de una publicación periódica o el jefe de cada sección de un diario. Esta es una idea anglosajona que considera al editor como la persona que decide finalmente los contenidos. La autora, a la vez hace una comparación con el léxico británico y constata que se denomina subediting y que no debe compararse con un simple copy o corrector literario. 

Esta primera parte del libro la remata exponiendo aspectos formativos de un editor, los cuales implican sus conocimientos, su forma de gestionar el trabajo, la rapidez, la creatividad y actitudes frente a la responsabilidad laboral como por ejemplo la colaboración y la justificación de decisiones.

Por lo que queda de las 175 páginas, y ya adentrándonos en la segunda parte de la obra, se empieza a profundizar en la idea de  “cómo se edita un texto periodístico”.

Lo primero del todo serán las faltas de ortografía las que se deberán corregir, si se da el caso. También se tendrá en cuenta el fenómeno de las lenguas de contacto, puesto que provoca la existencia de traducciones literales de una lengua a otra, ambas muy parecidas entre si, y dan como resultado una palabra no correcta. A la vez se examina la concordancia entre número, género o tiempo verbal, las formas verbales, las preposiciones y los pronombres. También el estilo y la gramática al momento de querer hacer una citación, y finalmente la puntuación.

Un aspecto que creo que es importante a resaltar es el hecho que la titulación es una tarea totalmente vinculada a los editores periodísticos. Por lo tanto este debe de tener en cuenta todos los elementos de titulación que no sólo son el titular, subtítulo y antetítulo. También destacados, los pies de foto, epígrafes, ladillos o intertítulos, sumarios... Se da una explicación breve de todos ellos para contrastar sus diferencias, y resaltar, posteriormente, que influyen en el aspecto visual de la noticia del diario.

Al final se centra en aspectos éticos del proceso informativo, como temas de machismo y de desigualdad social.

El trabajo que dio lugar a este libro, recibió en 1999 el Premio a la Investigación en Comunicación de Masas, y personalmente le daría otro premio por su gran utilidad para una joven aprendiz de este oficio, como lo soy yo.

Messi guanya la Pilota d’Or

Messi amb el trofeu a les mans

Lionel Messi és el jugador més jove de la història que repeteix amb la Pilota d’Or i agraeix aquest premi als barcelonistes i als argentins, i a tots els que li han permès estar en la gala celebrada al Palau de Congressos de Zuric i així poder ser considerat el millor futbolista del 2010, any en què el Barcelona s’ha coronat com un dels millors equips del món. Pep Guardiola ha estat qui li ha entregat la Pilota daurada.

Espanya com a vencedora del Mundial s’esperava que Xavi o Iniesta s’endugués el guardó.  El jugador de 23 anys tampoc s’esperava sentir el seu nom després que el seu entrenador obrís el sobre que contenia el nom del guanyador. La paraula "sorpresa" ha estat la més utilitzada pels mitjans de comunicació en assabentar-se'n de la notícia.

Xavi Hernández amb el 16,5% dels vots i Andrés Iniesta amb el 17,4 % s’han quedat amb la mel a la boca. Tot i així s’alegren pel seu company d’equip i l'han acompanyat al podi. El davanter argentí ha alçat el guardó atorgat per la revista France Football, amb un somriure a la boca i mirant al cel. 

Els tres finalistes han destacat la important tasca realitzada per La Masia, el centre on foren preparats de petits.

Un altre premi ha estat per el millor entrenador, i aquest vacil·lava entre Pep Guardiola, José Mourinho i Vicente del Bosque i al final ha estat “Mou” qui l’ha obtingut. 

També s’ha entregat el premi a la millor jugadora de l’any, i aquest ha estat per la brasilera Marta. Les altres dues candidates eren Fatmire Bajramaj i Birgit Prinz, les dues d’Alemania.

Xavi, Iniesta o Messi?

Els tres jugadors del Barça, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Lionel Messi, són els seleccionats per a obtenir la Pilota d’Or al millor jugador de l’any passat.

Xavi

La gala de la Pilota d’Or, que la FIFA celebra avui dia 10 de gener al Palau de Congressos de Zuric, es convertirà en l’alegria del Futbol Club Barcelona, que de fet ja la és. Un d’aquests tres futbolistes blaugrana serà guardonat en funció dels vots que rebi dels capitans i entrenadors de les seleccions nacionals i dels periodistes especialitzats. Guanyi qui guanyi, el premi anirà cap a casa.

Iniesta

Perquè la gala no afecti la preparació del partit de Copa del Rei de dimecres que serà contra el Betis, el FC Barcelona ha programat un viatge llampec a Zuric en col·laboració amb la FIFA, que li ha cedit dos avions amb destinació a aquesta ciutat suïssa.

L’enlairament ha estat efectuat aquest matí i la tornada serà en finalitzar la cerimònia de lliurament de premis.

Messi

A més de la Pilota d'Or, s'entregaran 7 premis més, entre ells el de millor entrenador del món al qual aspiren Pep Guardiola, Vicente del Bosque y José Mourinho.

I l'Onze de l'Any queda format per: Casillas; Maicon, Piqué, Lucio, Puyol; Sneijder, Xavi, Iniesta; Cristiano Ronaldo, Messi y Villa.

Valdés

El porter del Barça, Víctor Valdés, voldria que es repartíssin tres pilotes d’or, i diu que es sentirà orgullós de qualsevol que la guanyi. Tot i així té predilecció pel seu amic Andrés.

En breus sabrem qui és el canterà millor jugador del 2010...